divendres, 10 d’octubre de 2014

D'aquí a un mes, ens en passarà alguna!

Pràcticament un mes abans que arribi un dels dies clau del nostre país, ja podem dir que, passi el que passi, aquesta data perdurarà en la nostra història particular: #9N2014!

Aquests moments emocionants, tot i que incerts, són els que m'han donat l'empenta per tornar a escriure a aquest blog que pretenia indignat i, perquè no?, una mica corcó.

A veure si ens en sortim. Amb la corconeria del blog i, sobretot, amb el procés.

dilluns, 23 de maig de 2011

Acampada a Barcelona. I ara, què?

El Moviment dels Indignats, si s'en pot dir així, ha aconseguit un gran ressò.

Segurament es degui, en part, per haver encertat (o haver tingut la sort de coincidir) amb el moment de finals de la campanya electoral de les municipals. Tothom sap que les campanyes són grises, avorrides i totalment previsibles. Una mascarada totalment prescindible.

Llavors, quin gran regal, per als mitjans de comunicació, l'aparició d'un moviment inesperat, ciutadà, transversal i transgressor. I amb la inestimable ajuda d'una reacció absurda de les juntes electorals, que els va donar, als centenars o milers d'indignats, una energia i empenta extra. Per cert, qui són les juntes electorals? Qui les nomena? Quin poder tenen? (Això sembla que bastant) Quina legitimitat? (em sembla, que per la seva darrera resolució, ben poca)

Bé. I ara, què?

Jo penso que ara, res. Bé, no exactament res. Què va passar després del maig del 68? Em sembla que no va passar pas res en concret. Però... tothom sap que Europa, la societat europea, va començar a canviar a partir d'aquell moviment.

Penso que el moviment dels indignats tindrà un efecte semblant. No passarà res, però la societat començarà a canviar. No serà com als països àrabs i no sortirem al carrer a tirar pedres als tancs perquè no ens enviaran els tancs i perquè no estem tan desesperats. Però que tinguin clar que ja no ens podran enganyar com fins ara. Tots comencem a veure clar les implicacions del poder financer amb el poder polític. Les responsabilitats del poder financer en la crisi actual. I la manca de càstig o penalitzacions als responsables d'aquesta crisi (per cert, no us perdeu "Inside Job").

Ja n'hi ha prou!

I sí. Que les eleccions municipals han concorregut pràcticament com haguessin concorregut si no hi hagués hagut el Moviment dels Indignats? Sí. Però és que són coses diferents. Relacionades però diferents. Avui hem triat els nostres alcaldes i prou.

Però estan tots advertits (polítics, partits i "poders fàctics", ara dits "societat civil") que els ciutadans ja no ens mamem el dit.

Com deia un escrit de la Plaça Catalunya: "Som pocs. Però serem el llevat que farà aixecar la massa".

Això: ja esta tothom advertit.

dilluns, 21 de març de 2011

Dia mundial de la poesia

Avui dilluns, dia mundial de la poesia.
I m'ha vingut al cap un fragment de Rilke en que parla de la devastació de la guerra. La imatge és impactant. En aquests dies que els "tambors de guerra redoblen" m'ha semblat una elecció adequada:

"Cavalcar, cavalcar, cavalcar, tot el dia, tota la nit, tot el dia.
Cavalcar, cavalcar, cavalcar.
I el coratge és tan cansat i l'anhel tan gran. Ja no hi ha cap muntanya, a penes un arbre. Res no gosa aixecar-se. Cabanes estrangeres són aclofades, mortes de set, vora de fonts llotoses. Enlloc una torre. I sempre el mateix aspecte. Es tenen dos ulls de massa. Només de nit de vegades el camí sembla conegut.
"

És el principi de la seva "Cançó d'amor i de mort del corneta Christph Rilke".

divendres, 18 de febrer de 2011

Sense senyal durant 24 hores. En solidaritat amb l'ACPV

L'Associació Cultural del País Valencià, entitat que gestiona els (pocs) repetidors que queden al País Valencià, s'ha vist obligada a tancar-los per tal que no arribi el senyal de TV3 al País Valencià.
El govern del PP, amb el recolzament per activa o per passiva del PSOE-PSPVPSOE i dels diferents governs de la "Generalitat d'Amunt", que deia l'enyorat Barnils, ha perpetrat una llei "ad hoc" per obligar-los a fer-ho.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Wikileaks i Julian Assange. No mateu al missatger

Tot i que fa quatre anys que publiquen filtracions de documentació secreta, ara s'ha destapat tot.
Em sembla increïble que la gent s'escandalitzi perquè es facin públics documents que demostren, entre altres coses, les guerres brutes de diferents governs.
No ens hauríem d'escandalitzar perquè ha quedat demostrat que aquests governs han practicat la guerra bruta?
Menys hipocresia, per favor!
Avui m'he assabentat que una de les denunciants d'agressió sexual ha reconegut que va ser consentida. I que fins que va fer la denúncia, es dedicava a fer tweets sobre les meravelles d'Assange [Vegeu l'article de Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/3821590/20101207/acusacio-confusa.html ]
I també he llegit que tant Visa com MasterCard, que han bloquejat els pagaments de donatius a Wikileaks, permeten sense cap rubor que es facin donatius a filials del Ku-Klux-Klan [Vegeu la denúncia a Nación Red (en castellà): http://www.nacionred.com/derechos-humanos/visa-y-mastercard-se-suman-a-la-caceria-contra-wikileaks-pero-siguen-dando-servicio-al-ku-klux-klan ]
Com ja he dit, menys hipocresia, per favor!

dilluns, 29 de novembre de 2010

Com m'agradaria allunyar-me nord enllà...

He llegit un article del sempre esplèndit Vicent Partal, a l'Avui de dissabte: "Tan lluny" http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/336871-tan-lluny.html
Hi parla de la democràcia de fireta que tenim aquí, i de la democràcia de veritat que volen tenir a Islàndia.
Ens explica que el poble islandès té anhels, desitjos i projectes, i vol millorar com a poble i com a societat.
Altrament dit: ens posa en evidència que els catalans som un poble mesell: de tant en tant ens queixem, però després no som capaços de fer res per millorar, d'exigir canvis reals, de lluitar contra l'estatus quo ("Ai, uix! No, que no hi hagi rebombori, que encara hi sortiríem perdent" Com si no hi perdéssim res deixant les coses com estan)


   Però no he de seguir mai el meu somni
   i em quedaré aquí fins a la mort.
   Car sóc també molt covard i salvatge
   i estimo a més amb un
   desesperat dolor
   aquesta meva pobra,
   bruta, trista, dissortada pàtria. 



L'Assaig de càntic en el temple, d'Espriu, molt oportú (http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm)