Acampada a Barcelona. I ara, què?

El Moviment dels Indignats, si s'en pot dir així, ha aconseguit un gran ressò.

Segurament es degui, en part, per haver encertat (o haver tingut la sort de coincidir) amb el moment de finals de la campanya electoral de les municipals. Tothom sap que les campanyes són grises, avorrides i totalment previsibles. Una mascarada totalment prescindible.

Llavors, quin gran regal, per als mitjans de comunicació, l'aparició d'un moviment inesperat, ciutadà, transversal i transgressor. I amb la inestimable ajuda d'una reacció absurda de les juntes electorals, que els va donar, als centenars o milers d'indignats, una energia i empenta extra. Per cert, qui són les juntes electorals? Qui les nomena? Quin poder tenen? (Això sembla que bastant) Quina legitimitat? (em sembla, que per la seva darrera resolució, ben poca)

Bé. I ara, què?

Jo penso que ara, res. Bé, no exactament res. Què va passar després del maig del 68? Em sembla que no va passar pas res en concret. Però... tothom sap que Europa, la societat europea, va començar a canviar a partir d'aquell moviment.

Penso que el moviment dels indignats tindrà un efecte semblant. No passarà res, però la societat començarà a canviar. No serà com als països àrabs i no sortirem al carrer a tirar pedres als tancs perquè no ens enviaran els tancs i perquè no estem tan desesperats. Però que tinguin clar que ja no ens podran enganyar com fins ara. Tots comencem a veure clar les implicacions del poder financer amb el poder polític. Les responsabilitats del poder financer en la crisi actual. I la manca de càstig o penalitzacions als responsables d'aquesta crisi (per cert, no us perdeu "Inside Job").

Ja n'hi ha prou!

I sí. Que les eleccions municipals han concorregut pràcticament com haguessin concorregut si no hi hagués hagut el Moviment dels Indignats? Sí. Però és que són coses diferents. Relacionades però diferents. Avui hem triat els nostres alcaldes i prou.

Però estan tots advertits (polítics, partits i "poders fàctics", ara dits "societat civil") que els ciutadans ja no ens mamem el dit.

Com deia un escrit de la Plaça Catalunya: "Som pocs. Però serem el llevat que farà aixecar la massa".

Això: ja esta tothom advertit.

Dia mundial de la poesia

Avui dilluns, dia mundial de la poesia.
I m'ha vingut al cap un fragment de Rilke en que parla de la devastació de la guerra. La imatge és impactant. En aquests dies que els "tambors de guerra redoblen" m'ha semblat una elecció adequada:

"Cavalcar, cavalcar, cavalcar, tot el dia, tota la nit, tot el dia.
Cavalcar, cavalcar, cavalcar.
I el coratge és tan cansat i l'anhel tan gran. Ja no hi ha cap muntanya, a penes un arbre. Res no gosa aixecar-se. Cabanes estrangeres són aclofades, mortes de set, vora de fonts llotoses. Enlloc una torre. I sempre el mateix aspecte. Es tenen dos ulls de massa. Només de nit de vegades el camí sembla conegut."

És el principi de la seva "Cançó d'amor i de mort del corneta Christph Rilke".

Sense senyal durant 24 hores. En solidaritat amb l'ACPV

L'Associació Cultural del País Valencià, entitat que gestiona els (pocs) repetidors que queden al País Valencià, s'ha vist obligada a tancar-los per tal que no arribi el senyal de TV3 al País Valencià.
El govern del PP, amb el recolzament per activa o per passiva del PSOE-PSPVPSOE i dels diferents governs de la "Generalitat d'Amunt", que deia l'enyorat Barnils, ha perpetrat una llei "ad hoc" per obligar-los a fer-ho.